Publicidad:
La Coctelera

A MUERTE (crónica postsentimental)

Las 2 leyes de la modernidad: 1) Todo es relativo. 2) Todos somos iguales. Pero, si TODO es relativo, ¿lo es también el que todos seamos iguales?

23 Junio 2008

Hasta los cojones

Hace unos días se comentaba entre miembros de C's que, sin olvidar que el tema de la lengua es una de las banderas del partido, teníamos que hacer más visible nuestro mensaje en otros campos.

Es innegable que los medios, ante la imposibilidad de silenciarnos al 100% (estaremos al 98, más o menos), han optado por limitar la difusión de nuestra política a ese tema, a fin de hacernos quedar ante la ciudadanía como un grupo político más limitado que la delantera de la selección italiana. Y pese a nuestros intentos, nuestras ruedas de prensa, nuestras manifestaciones, nuestras notas de prensa, etc., en otros asuntos...nada. Naranjas de la China.

No obstante, y como cuando no hay dinero no queda otra que aguzar el ingenio, andábamos y andamos dándole a las meninges para averiguar alguna manera de seguir sorprendiendo al respetable. Pero claro, entonces lees las siguientes cosas, por ejemplo, en el Periódico de Catalunya, y empiezas a encenderte:

‘(…) el hecho de que se exija el conocimiento de la lengua propia del país (requisito que en otros estados se da de manera implícita, con absoluta normalidad) no es ningún impedimento para que la universidad mantenga sus niveles de calidad y expansión a otras culturas (…)’

Pero a ver:

1º: Trata a Cataluña como un país. Cataluña es una región de España, una región a la que la Constitución da el nombre de “Comunidad Autónoma”, al igual que en Alemania se las llama “Länder”.

2º: Aún aceptando ese nombre, la está comparando con la lengua de un ESTADO. Y lo que no dice ese simulacro de editorial es que Cataluña también tiene otra lengua oficial (propio sólo existe el amor), que además es la de más de la mitad de sus habitantes y la que usan todos los diarios no subvencionados, entre ellos, El Periódico de Catalunya. Estoy hasta la mismísima miembra de aguantar estas gilipolleces de nacionalsocialista acomplejado.

Estoy harto porque, parafraseando a Ovidio, es una gota más que está agujereando la piedra, y pese a que fuera de contexto no es sino una burrada más, puesta al lado de las miles que hay que tolerar cada día molesta. Y porque me temo que todo esto acabe petando por algún sitio, algo de esperar en un país (España, por si hay algún analfabeto leyendo esto) tan maniqueo como éste. Como dijo un alumno de 17 años (belga) en mi clase, “si en algún país veo posible una guerra es aquí, porque siempre veo a la gente discutiendo por cualquier cosa y en cualquier lado”.

Como dijo en cierta ocasión Sánchez-Dragó y yo ya recogí en una entrada algo lejana en el tiempo:

servido por Sr 8 comentarios compártelo

8 comentarios · Escribe aquí tu comentario

jose peres

jose peres dijo

HIJOS DE LA GRAN CHINGADA

20 Julio 2008 | 04:54 PM

arnau-de-trevillac

arnau-de-trevillac dijo

Jo també lamento profundament, com Sánchez-Dragó diu al vídeo que vostè ha tingut l'amabilitat de permetre'ns visionar i escoltar, haver nascut espanyol. Però no ho lamento pas per les mateixes causes. Jo ho lamento perquè, per ser espanyol, per poder ser espanyol, segons vostè i tots els espanyols -que no són tots, però n'hi ha molts- que encara pensen com vostè, hauria de viure agenollat i demanant perdó a cada moment i a cada cantodada, a Catalunya i a fora de Catalunya, per no ser castellà. Miri, a mi Castella em mereix tot el respecte del món, i també els castellans, naturalment. Per a mi el castella és també una llengua meva, i me l'estimo. Les llengües no tenen culpa de les bajanades que la gent pot arribar a dir, fent-les servir. Les llengües tampoc no tenen culpa, de que determinades persones les facin servir com a instruments d'opressió d'altres persones. Què passaria a Espanya, posem per cas, si totes les llengües espanyoles tinguessin el mateix tracte, la mateixa consideració? Qui hi perderia què? Què no ho sap vostè que sota la Casa d'Habsburg això era així? I què passava, llavors? Doncs passava que aquest país, que llavors era de tots perquè tots -sense haver de renunciar a ser allò que érem- ens hi sentíem a casa, era un dels països més respectats del món, i això no ho dic pas per l'Imperi, sinó més aviat pel Segle d'Or. Quan algú va inventar i imposar, per dret de conquesta, l'assimilació de tots a Castella, aquest algú -que va ser Felip V- va trencar el país, i el va trencar per sempre. Aquí, a mi em sembla, no hem d'invertar res. La tradició federalista d'Espanya va durar des dels Reis Catòlics fins el decret de Nova Planta; però és que a la Corona d'Aragó ja feia segles que durava, abans de oroduir-se la unió dinàstica. I vostè creu, sicerament, que durant tots aquells segles algú va firmar un manifest com aquest d'ara? Què pretenen vostès, que el basc, el gallec i el català arribin a assolir l'estatus que el quètxua té al Perú? Això és ser espanyol, per vostè? Fer aquesta defensa del patrimoni espanyol -i el basc, el gallec i el català són tan patrimoni espanyol com ho puguin ser el castellà, la catedral de Burgos, la mesquinta de Còrdova o a la Sagrada Família- li sembla ser espanyol, a vostè? Per què aquesta guerra de les llengües que tenim aquí no la tenen a Suïssa o al Canadà, i sí que la tenen, en canvia, a Bèlgica o al Tibet? Per què no la teníem abans del la Nova Planta i ara sí que la tenim? Per què Miguel de Cervantes no s'hi sentia agredit ni estrany, a Barcelona -encara que aquí la gent parlés català-? I ara vostè i gent com vostè en fan tanta comèdia, de tot plegat? Quina mena d'espanyols són, vostès? Què per ventura no ho poden fer tot a Catalunya en castellà? Doncs de què es queixen? Jo sí que, a Catalunya mateix, no ho puc fer tot en català. I sap per què? Doncs molt senzillament, perquè encara hi ha imperialistes lingüístics com vostè. I una darrera cosa, amic -és un dir- meu. Miri, Catalunya és Espanya, però no és Castella, ni una colònia de Castella, sap? I sí que tenim una llengua comuna sí, com els tibetans tenen ara ja també una llengua comuna, el mandarí, i els peruans, la mateixa que nosaltres. I sap per què, oi? Si no ho sap, li recomano que repassi la Història: la de la conquesta d'Amèrica, la de la destrucció de les Espanyes i la de la colonització del Tibet. Potser aleshores, vostè aprendrà a tenir pel quètxua, el català i el tibetà, el mateix respecte que jo tinc ara i sempre tindré -tot hi haver-hi gent com vostès- pel castellà.

4 Agosto 2008 | 05:12 PM

Ricardo López

Ricardo López dijo

No negaré que Espanya estigui bastant trencada, i potser per sempre, qui sap. Respecte a Nova Planta, Felipes V i demés, li diré un parell de coses: una: jo no sóc Felipe V. No he de demanar perdó a ningú, i menys a vosté. Dos: la història, i vosté que sembla que tant en sap ho hauria de conèixer, és sempre cruel, cruenta i sanguinària, i sí: si es parla castellà arreu del món és perquè hi van anar espanyols i van passar "a cuchillo" a molta gent. Però miri, el món és format així; és la història dels forts (i o dels assassins, si és molt susceptible). Aleshores, què vols que li digui? Com a mínim, a Sudamèrica ho poden contar. A Nordamèrica pocs indígenes poden dir res per la simple raó de que van ser morts en la seva majoria. Alguns espanyols, com a mínim, s'hi van casar amb gents d'allà.
Respecte al català, i en això que diu que un castellà pot viure a Catalunya en castellà, i, en canvi, un català no ho por fer en català hi tinc també un parell de cosetes a dir.
Una: l’espanyol és oficial a Catalunya, com a la resta d’Espanya. Per tant, i tenint en compte que els impostos els paguem tant els que prefereixen el castellà (que per cert, són majoria) com els que prefereixen el català, totes les comunicacions públiques haurien de ser com a mínim en ambdós idiomes. Tenint en compte, a més, que el castellà és l’única llengua oficial a tot l’Estat, si hi hagués d’haver una de sola, penso que, llògicament, aquesta hauria de ser el castellà. Aquest tema té la complicació que la Constitució Espanyola no reconeix directament la superioritat de les normes espanyoles sobre les catalanes, sinó que en fa un repartiment. I si la competència la té la Generalitat, l’Estat no pot fer-hi gaire cosa, excepte que hi hagués un retorn de competències (algunes de les quals, val a dir, van ser atorgades per “fer-se perdonar” pels nacionalistes).
Dos: el català té la sort o la desgràcia de conviure amb el castellà. Això no és modificable per mètodes democràtics o ètics de la nit al dia. En conseqüència, molt em temo, amic meu –és un dir- que el català mai no podrà viure’s en plenitud del 100%. Per fer-ho, hauria de establir-se com a Estat independent (cosa, per cert, que mai ha estat). Però de moment, i encara que es pretengui ser-ho, s’han de seguir les regles del joc, ¿no?
Respecte a allò que diu que Cervantes no se sentia un estrany, li faré vàries preguntes: una, ¿quan s’ha parlat exclusivament català en el territori que ara ocupa Catalunya? Perquè...¿com s’entenia Cervantes amb els catalans, si no sabia català? En canvi, si vostè s’adreça avui dia a un funcionari públic en castellà, en quin idioma creu que el contestaran? Ja li dic jo, en català. Em sentiré ben tractat, si vinc d’Extremadura i em trobo això? (independentment que tingui dret a fer-ho o no).
Per això, és ben trist que avui dia un se senti pitjor tractat que fa 4 segles.
PD: A Suissa no tenen aquesta guerra, senyor meu, per la senzilla raó que allà cada cantó té la seva llengua oficial. A Canadà passa el mateix: al Quebec, el francès n’és la llengua oficial única i exclusiva. En aquells indrets no tenen una llengua comú obligatòria com aquí.

5 Agosto 2008 | 06:15 PM

arnau-de-trevillac

arnau-de-trevillac dijo

Hola, què tal? De primer, dir-li que ja ho sé que a mi no m'ha de demanar perdó; cosa, no obstant això, que jo no recordo pas haver-li demanat que fes. Miri, jo no sé si Cervantes entenia o no el català, però li recordo que va passar un temps en companyia de Rocaguinarda, de la partida del bandoler nyerro Rocaguinada, i que al Quixot, quan parla d'ells, diu que parlaven català i occità. També recordar-li que Cervantes va fer la batalla de Lepant enrolat en un terç català, el del mestre de camp Miquel de Montaca, on de ben segur que es parlava català. Aleshores, en temps dels Habsburg, la Monarquia Hispànica era en realitat un conjunt de nacions, llengues i cultures. Vostè creu que a Nàpols, o a Portugal, o a Flandes, es parlava castellà? Oi què no? Doncs a Catalunya, tampoc. A Catalunya, que va ser una entitat política independent d'ençà de la seva forçada independència de l'Imperi dels francs -i dic forçada, perquè van ser ells qui no van enviar l'ajut que havien d'haver enviat per protegir la Marca dels atacs d'Almansur-; que en va seguir essent, confederada amb el reialme d'Aragó, i que en va seguir essent fins el 1714, confederada a dins del conjunt de la Monarquia Hispànica -pensi que en començar el regnat de Felip V, Catalunya tenia ambaixador oficial a Madrid-. A Catalunya, deia, a determinats llocs de Catalunya, es va parlar encara basc fins ben passat l'any 1000, i llatí, que en l'ús popular s'havia anat convertint en el romanç, diferenciat de l'occità i del aragonés, que ha donat origen al català. Pel que fa al castellà, de fet aquesta llengua va començar a introduir-se aquí, sense cap mena de pressió, sinó més aviat a nivell de prestigi -com ara passa amb l'anglès, posem per cas-, amb els Trastàmara. El primer comte de Barcelona que va gosar dirigir-se a les Corts Catalenes en castellà va ser Alfons el Magnànim, però el van fer rectificar de seguida i ja mai més no ho va tornar a fer. Els Habsdurgs, tots, sempre ho van fer en català. Les classes dirigents havien anat adoptant el castellà, i un exemple ben palès d'això en podria ser l'obra poètica de Joan Boscà; però la llengua bàsica de cultura seguia essente el llatí. i la llengua del carrer, el català. El problema va venir, segons el meu punt de vista, d'ençà del moment en que Felip V va voler imposar el model francès. Un model que aquí no ha funcionat, i que a França, només s'ho pensen. Miri, no hi ha cap poble que, voluntàriament, vulgui renunciar a la seva pròpia identitat; ni cap poble ni cap individu. I la llengua materna, no hi ha dubte, constitueix un símbol identitari prou significatiu. A mi em sembla que dues llengües no és que piguin conviure sobre un mateix territori, sinó que si es fa amb un cert respecte mútu, el fet pot ser fins i tot enriquidor. Les lleis es fan per servir a les persones, a la realitat, i no són dogmes de fe, són només això, eines. Eines que quan cal no es que es puguin, es que s'han, de canviar. No hi fa res, que una llei digui que al Quebec això i a Ginebra allò altre. Si una llei duigués que Catalunya és ara mateix independent, el problema de la convivència amb respecte de les dues llengües -en realitat tres, que també és parlà l'occità- el seguiríem tenit tots, vostès, nosaltres i els occidants de la Vall d'Aran. S'haurien de fer, a mi em sembla, lleis més ajustades a la realitat, per servir a la realitat, que no per transformar-la només al gust d'una de les part. I s'haurien de fer, aquestes lleis, tant a Catalunya -amb relació a la gent que aquí prefereix expressar-se en castellà- com a Espanya -amb relació al respecte que ens haurien de mereixer, a tots, totes i cadascuna de les llengues espanyoles. I això, que va ser així i que va funcionar prou bé així, des del segle XV al XVIII, no sé perquè no s'hauria de poder tornar a repetir. Bé, en realitat a mi em sembla que sí que ho sé: va deixar de funcionar quan, per llei, per causa d'una llei no ajustada ni respectuosa amb la realitat de tots, una de les llengües espanyoles, que fins aleshores havia estat una llengua de prestigi, és va convertir en una llengua imposada. de dominació.

7 Agosto 2008 | 06:33 PM

Ricardo López

Ricardo López dijo

En primer lloc, gràcies per l'explicació. La trobo interessant i segurament encertada.

No obstant, això que diu de les lleis és el que demana Ciutadans des que és al Parlament. No hi ha cap llei que vulneri el català. No passa així amb el castellà.

Igualment, no es pot reclamar igualtat entre castellà i català fora de Catalunya, perquè seria com fer-ho entre l'anglés i el cherokee. El català només es parla aquí (i a Valéncia i balars, és clar). El problema, doncs, és a Catalunya, amb la no aplicació de les lleis respectuoses que vosté encertadament demana (dret a l'escolaritat en castellà i català indistintament, al primer cicle, per exemple).

Respecte a l'identitat del spobles. veiam: Vagi a Turquia i pregunti'ls si la seva identitat és l'Islam.

Els pobles tradicionalment tenen identitat, però la gent no en té. Què és això de l'identitat personal? Com sóc espanyol estic obligat a que m'agradi el vi?? M'encanta, però no hi estic obligat.

Com a català, estic obligat a ballar la sardana? A que no? I això és, per començar i d'entre altres motius, perquè aquestes "identitats" són invencions, moltes vegades del poder, per mantenir-nos units a tota costa. La sardana, invent del segle XiX, sembla araa que sigui un ball unit a Catalunya des de la prehistòria.

En resum, el que vull dir és que la identitat la forma la realitat. I ara, a Catalunya, la realitat la forma tant el castellà com el català. I si no agrada, la solució es sortir d'Espanya o formar un govern (encara) més ultradretà que que hi ha ara a Catalunya.

Només demano coheréncia!!!

8 Agosto 2008 | 01:55 PM

arnau-de-trevillac

arnau-de-trevillac dijo

Home, a mi em sembla que no seria pas ben bé el mateix! Vull dir, això de comparar la reciprocitat català-castellà a Espanya, amb la del cherokee i l'anglès, suposo que als Estats Units d'Amèrica -amb tots els meus respectes pel cherokee i per l'anglès-. Potser sí que ho podria, penso jo, comparar-la amb la del francès i l'anglès al Canada.
El pobles, com els individus, jo diria que sí que en tenen i en tenim, d'identitat. Amb les identitats, però, passa com passa amb les armes, i més concretament com l'espasa, que és l'arma dels cavallers. Una espasa, feta servir per servir, serveix, feta servir per servir-te'n, per treure'n només un profit, et pot feir o matar a tu mateix. Per això a mi em sembla que això de la identitat s'hauria de viure com ens suggereix que ho fem Pere Casaldàliga, quan diu que s'ha de viure la pròpia identitat, però amb un cor universal.
Pel que fa a la sardana, podria explicar-li moltes coses, però em sembla que no cal. Només un parell de matisos, però: la sardana, com les curses de braus, té un origen grec, i sagrat; en la seva forma actual va ser afixada per un senyor andalús d'origen català, Pep Ventura, que venia a ser quelcom així com ara és el senyor José Montilla, però a l'inrevés.
Finalment, deixar-li ben clar que a mi personalment, que algú pugui fer la seva vida a Catalunya en castellà, no em fa cap mena de nosa, ben altrament; el que m'agradaria, només, seria poder-la fer jo també al 100% en català, sense que per això ningú no s'hagués de sentir ni agredit ni ofès.
I pel que fa a la resta d'Espanya -i que consti que jo els gran problemes per aquest tema els he tingut a Catalunya-, doncs no sé que vol què li digui, però a mi no se m'acudeix que a qualsevol ciutat dels Estats Units hi hagi un taxista, un sol taxista, que trobi normal expulsar el client del seu taxi pel sol fet d'haver gosat aquest parlar pel seu mòbil en castella. I aquí a Espanya, no és pas que tots els taxistes siguin anticalans, insolidaris i d'irrespectuosos, afortunadament; però li puc ben assegurar que, d'haver-n'hi, n'hi ha. A mi també hi ha moltes coses, de les que fan i diuen senyors d'allà, que no m'agraden gens. Però mai no se m'acudiria culpar Castella o Espanya sensera, per l'oponió o l'acció d'una sola persona.
Jo també, com vostè, només demano coherència. Coherència, respecte i una mica de reciprocitat.

8 Agosto 2008 | 06:04 PM

Ricardo

Ricardo dijo

Entenc el que diu, però la reciprocitat només pot existir amb coses iguals. El català només és igual legalment al castellà a Catalunya (Balears i València també). A llavors, a la resta d'Espanya no hi toca això. Ara, a Catalunya sí. I legalment (jo sempre parlo de les coses amb les quals es pot fer quelcom a nivell polític, és a dir, coses del sector públic, no privades de cadascú), els únics que poden queixar-se són els castellanoparlants.

D'altra banda, és cert que és impossible viure en català al cent per cent. Però és que si som respectuosos amb la llibertat i la gent que hiu viu aquí, mai no es podrà viure al cent per cent en català. Més que res perquè cadascú parla com vol; en un règim no dictatorial, és clar. I voler arreglar el que passa a nivell privat treient el castellà de les instituciones públiques no em sembla gaire respectuós.

Això del taxista, home...si haguèssim de controlar el que diu cada persona... Apart que aquesta història no serveix com a exemple de res, el que s'ha de promoure sempre, com ja he dit, és el respecte . I l'única manera de "fer-ho", entre cometes, és l'educació i la pedagogia. Respecte, no reciprocitat. Però això triga, i més amb 17 sistemes educatius diferents.

Perquè la gent no tergiver-si, el millor, en la meva opinió, és una educació compartida. Si tothom estudia el mateix, no hi hauran tantes interpretacions malicioses de la història i la gents no serà enganyada des de l'escola. Ara, si es vol tanta independència, i cadascú fa la seva, s'ha dassumir el risc que la gent inculta, enganyada o vaga per estudiar i mirar-se les coses dos cops caigui en tòpics sobre catalans, castellans, i acabi generant-se una batalla que potser es podria haver evitat. (exemple, manula d'història de l'Eso a Catalunya, editorial, si mal no recordo, Edebé: quan fparla de la prehistòria, parla de Catalunya com a un ens, però en canvi, la paraula Espanya no surt enlloc; es la península. Els cromagnon ja eren nacionalistes?

11 Agosto 2008 | 12:06 PM

arnau-de-trevillac

arnau-de-trevillac dijo

Les coses no són ho deixen de ser iguals, pel fet que una llei ho digui. El que passa, a mi em sembla, és que hi ha moments històrics en que les lleis s'ajusten i serveixen més la realitat, que no pas en altres moments històrics. Ara les lleis, a Espanya, a mi em fa l'efecte que s'ajusten força més a l'autèntica a realitat lingüística del país, del que s'hi ajustaven el 1940. Però això no vol dir, en absolut, que aquest hagi de ser el límit. i més si aquest límit no satisfà els legítims interessos de totes les parts. I miri, això de la llengua comuna és -lingüísticament parlant- una falsedat. A Espanya, de llengües comunes n'hi ha cinc més: el gallec, el lleones, el basc, l'aragonès i el català; comunes per tots els seus parlants, com comuna és, per tots els seus -a Espanya i a fora d'Espanya-.el castellà. No seria jo, i em pot ben creure, qui restringeixi el dret dels castellanoparlants al domini lingüístic del català. Aquí també és casa seva, com és igualment casa meva, i estaria bé, a mi em sembla, que les lleis servissin aquesta realitat. Però hi ha una altra cosa, sap? Espanya també és casa meva, i estaria bé, a mi em sembla, que un a casa seva tinguès dret a estar-s'hi i a passejar-s'hi sense haver de renunciar a ser allò que és. Entec que ens cal una llengua franca, i entenc que el castella -per motius històrics i polítics, que no pas lingüístics- és la que millor pot jugar aquest paper. Ara bé, no entenc de cap manera aquest interès malsà, a mi em sembla, que històricament hi ha hagut per destruir tot un seguit de llengües, tan espanyoles com pigui ser-ho el castellà. Qui hi ha guanyat què, amb això? Què passaria si aqui les lleis lingüístiques fossin un dia com a Suïssa, o com al Canadà? S'ajustarien més o menys, a la realitat que és Espanya? Aleshores, qui hi podria perdre què, amb això?

11 Agosto 2008 | 06:08 PM

Los comentarios están cerrados


Sobre mí

Avatar de Sr

A MUERTE (crónica postsentimental)

Barcelona, España
ver perfil »
contacto »
"El sujeto ideal del régimen totalitario no es ni el nazi ferviente ni el comunista convencido, sino el hombre para el que la dis­tin­ción entre hecho y ficción (la realidad de la experiencia) y en­tre verdadero y falso (las reglas del pensamiento)"


Contador Gratis

Acariciando mis oídos con...
"The resistance" de Muse
"Cast of thousands", de Elbow

Educando mis neuronas con...
"Las 48 leyes del poder", de Robert Greene
"L'oasi català", de Pere Cullell i Andreu Farràs
"El profesor en la trinchera", de José Sánchez Tortosa

Free Image Hosting at www.ImageShack.us

Buscar

suscríbete

Selecciona el agregador que utilices para suscribirte a este blog (también puedes obtener la URL de los feeds):

¿Qué es esto?

Crea tu blog gratis en La Coctelera